El següent és un extracte del mes de gener
GENER
Aquí, em quedaré aquí. Això serà el meu refugi.
Obro els ulls a la claror del matí. Cada dia em desperto quan surt el sol. Aquesta cabanya
de fusta s’omple de rajos daurats. Suaus però brillants, formen una aureola pràcticament
imperceptible que s’estén per tota l’habitació. És hora d’aixecar-se. Un altre dia aquí, en
aquesta solitud.
Obro la porta. Tot el que veig és natura. Aquí no hi ha ningú més. Ningú més en molts
quilòmetres. La neu ho cobreix tot. A fora, el cel i el terra són freds. Però la llum del sol,
intensa i brillant, escalfa subtilment. És el típic ambient de muntanya d’hivern. És dur,
glaçat, cristalí, fresc, però renovador.
Des del cim d’aquesta muntanya, puc veure-hi fins molt enllà. Com un núvol, planejant,
lentament i amb fermesa, m’he escapat del món cruel que hi ha a sota. Ara gairebé ja no el
puc veure. La neu ho cobreix tot. Una manta blanca, perfectament col·locada, ho cobreix
tot. Els pins robustos, amb les branques com mans, només deixen veure petites parts de la
seva pell. Em sento com un d’aquests arbres, arrelat amb força, incapaç de moure’m…
Contemplant aquest paisatge, m’adono que el meu avi sempre havia tingut raó. Vaig trigar
molt a venir-lo a visitar… La gent deia que era un home tancat en si mateix. “Quan algú fa
alguna cosa fora de l’habitual”, em va dir una vegada el meu avi, “les ments sàvies
s’inspiren. Les ments comunes només observen, estupefactes. I les ments petites… les
ments petites s’ofenen”.
Cada dia observo la sortida i la posta de sol. En soledat. En aquesta quietut extrema.
Durant uns segons, els rajos daurats es reflecteixen a la neu. Dibuixen un paisatge brillant,
abans que el sol, com sempre, s’adormi.
Aquí he trobat serenitat. El meu refugi. Un món creat per mi. Només per mi. És gener.
Shane Callaghan 